Teatre
Joaquín Climent: «M’agradaria que València tinguera més audiovisuals i es tornara a instaurar una televisió»
L'actor torna a la seua terra amb «Ella en mi cabeza», que es representarà des del 25 al 29 de gener en el Teatre Talia de València
Joaquín Climent (Requena, 1958) torna als escenaris valencians per uns díes. L'actor es pujarà a l'escenari del Teatre Talia de València del 25 al 29 de gener per a representar l'obra «Ella en mi cabeza», amb text del dramaturg argentí Oscar Martínez, dirigida per Gabriel Olivares i protagonitzada, a més, per Rocío Muñoz-Cobo i Patxy Frytez.
Com ha avançat l'organització, la trama es desenvolupa al voltant d'Adrián, que no pot viure més amb Laura, la seua dona, però a la vegada no pot viure sense ella (a més d'un li sonarà). Els records amb ella ocupen la seua ment, encara que Adrián asumeix el que el seu psiquiatra el va demanant: que visca l'amor y la fartada amb la mateixa persona. Es tracta «d'una comèdia adulta que reflectisca els desafiaments del matrimoni» i llança una pregunta: som culpables dels nostres desencerts?
Climent, conegut pels seus papers a sèries de televisió famoses com «El comisario», «Física o Química» o «Seis Hermanas» –en la que es troba actualment rodant per a TVE– i que ha treballat amb directors de la mida d'Almodóvar o Álex de la Iglesia, encara esta obra amb il·lusió per estar davant d'un públic amic.
Qué es pot esperar de «Ella en mi cabeza»?
Té una cosa molt important per als temps que corren: és comèdia, és intel·ligent i ens deixa als actors la tranquil·litat d'estar contant una història que té més lectures de les que en principi podrien ser; com és, simplement, la diversió, que també és molt impontant. A més, deixa un pòsit de reflexió, el públic que es converteix en còmplice...
L'obra li agafa en mig del rodatge de «Seis Hermanas»... Com es porta tot a l'hora?
Els tres actors estem clavats en molts projectes. Ara el teatre s’està fent tot un poc com es pot. A la vegada que estic amb dues pel·lícules, estic en la sèrie, també en una altra funció… És el que t'apeteix. Potser no tens la necessitat imperiosa de fer-ho per a poder menjar, però com a actor sí tens eixa necessitat de fer-ho i sobre tot de compartir-ho amb qui has escollit. I això és un luxe.
I no és difícil saltar del teatre a la tele, de la tele al cine...?
Al teatre ni han codis, la tècnica, el control que tens de tu mateix… tot això hi ha que canviar-ho, sí. Però també passa amb el cine i la televisió. Pero això és ser l'actor; fer-se a tots el mitjans, el fa ser més complet. El que em passa a mi és que gaudisc els tres. L'actor té una conciència de l'espai distinta depenent d'on actue, de la projecció perquè hi ha un públic al teatre, uns plans al cine... o siga que técnicament és distint, però lo bonic és que el actor tinga consciència d’aixó i puga fer-ho.
Porta molt de temps vivint a Madrid, i estos díes actuarà a València, la seua terra. Canvia alguna cosa actuar davant d'este públic?
Jo porte vivint 35 anys a Madrid, però sense desprendrerm de València. Vinc a treballar molt ací, no tant com m’agradaria, però jo sóc valencià. Em vaig fer actor ací, sóc el tipus d’actor que sóc pel que he rebut ací i és deveres que allà on vas el públic canvia. Ací tinc una responsabilitat afegida, i és que sempre al pati de butaques hi ha gent que conec, aleshores és una cosa que no deixa d’estar present. Una vegada estàs sobre l'escenari potser no té pes, però abans, sí. Per exemple, el dissabte, en la funció de la nit, entre d'altres, tinc un grup de 50 amics de l’institut, o siga que estem en contacte 40 anys i ens veiem periòdicament... I venen, apart, 20 familiars també... o siga que actuar a València és casa. És actuar a casa i hi ha una altra responsabilitat.
Diu que no treballa «tant» com li agradaria a València. Com és això?
Ahí on hi ha un projecte que estiga bé, ahí vaig. I si és la teua terra, millor que millor. Però també a nivell general es genera més teatre a Madrid, encara que ja no s'és actor de Madrid, de València o de Barcelona. Un és actor, i vas d’acì cap allà. Pero sí, m’agradaria treballar més ací. Per exemple, m’agradaria que València tinguera més audiovisuals, i es tornara a instaurar una cadena de televisió i tornar a fer projectes… Encara que jo tinc la sort de tant en tant de poder vindre ací.
Parlem de la seua trajectòria... Té l'etiqueta d'algun personatge que haja interpretat quan la gent el reconeix?
És súper divertit. Jo he fet moltes sèries, i sèries que han tingut repercusió en edats molt diferents, i el que em fa gràcia és que en un mateix dia em pot passar que em criden «Pascual», per «El Comisario», que em criden Adolfo, per «Física o Química», que em criden «Trino» per «Amar en tiempos revueltos»… això m’agrada. El que sí veig és que cada franja d’edats em té ubicat. I això m’encanta. Però això ells no ho saben, ho sé jo, que cadascú em té en la seua vida en una sèrie, i això m’encanta, per supost.
I això a l'àmbit professional no és roín?
Per a mi no. A mi en televisió em tenen més clavat en «bo», bona persona, home bo. És difícil que t’encasellen, i és una sort que t’encasellen. Perquè vol dir que tens treball (riu). A veure, si no t’encasellen però tens treball, això és estupend, però té el perill de que no et criden. En el meu cas, uno té un físic i ni ha que asumir-ho. Jo no puc fer un paper de jove (torna a riure). I després, en cine, vaig a fer dues pel·lícules este any («El bar», d'Álex de la Iglesia, i «Pieles», d'Eduardo Casanova) i faig de autèntic esquerp, amb mala llet, desagradable... Per això no em puc queixar. Encara que m’agadraria fer més de roín!
En l'obra que podrem veure a partir del dimecres 25, com és treballar amb els altres dos protagonistes, Rocío Muñoz-Cobo i Patxy Frytez?
És que ara mateix som família. És actuar amb una gent en la que has arribat a una confiança de tal calibre, que pots fins i tot discutir tranquil·lament, i a més t’ho passes bomba. Ens veiem fora quan no estem treballant, o siga que és gent que forma part de la teua vida… i és això, un projecte en el que estàs amb la gent en la que has decidit estar. No estàs obligat a això, és la teua decisió, pel que, si no t’agrada, te’n vas i ja està.
Una altra obra amb un altre director... té algun nom amb el que voldria treballar?
Tots. Em queden milers, cada vegada van surgint més, tant dels nous com dels antics. M’agrada sobre tot quan algú jove et busca. M'agrada quan, per damunt de la diferència d’edat, et volen i et criden, aprenen ells de tu i tu d'ells. I és que van a seguir surgint, no podría dir un nom.
A més de València, tenen moltes ciutats per recórrer?
Ara mateix ens estem centrant en València, tenim sis dies. És una presentació molt potent perquè és on més ocasions es podrà veure l'obra. A partir d’este moment, anem a arribar a on puguem, sempre en les mateixes condicions. En este temps que ha passat d'incertesa política, la pujada de l'IVA… tot això fa que les coses es facen amb temps i no s’ha contractat com s'estava contractant fins ara. Alucinaries amb la gent que deuria estar de gira i no n'està… Ara mateix són les ganes i el aguante el que fan tirar, o siga que és clar que anem a fer gires, anem a fer tota Espanya. Però allà on les condicions siguen bones, no a jugár-te-la, perquè ara mateix tot és molt car.
Parla d'incertesa que hem passat, i que abans era millor. Abans, quan?
No fa tant. Les últimes gires que he fet, amb «Desclasificados», de Jordi Rebellón i Alicia Borrachero, ja es notava l'IVA, perquè estaba al 21 per cent. Però vam fer com 70 funcions en la Comunitat Valenciana, o la de «Tres dimensiones de la vida», o si parle d'anys i anys enrere, amb el teatre clàssic, que eixies de ta casa i tornaves mesos i mesos després… Ara es fa puntualment caps de semana. O siga fer ara cinc o sis «bolos» al mes en una gira és un logro. Així està el pati. I les places on vas cada dia, València per supost, que és una gran plaça per al teatre, no hi han. Al país no n'hi hauran més de quatre o cinc. Vas puntualment… i ha de compensar econonòmicamente, és molt difícil.
I tot això, per què?
L'IVA. La crisi afecta, les prioritats de la gent són les que són, i com es va ressentir l'economia, el comerci i tots els sectors es van veure afectats. Però pujar l'IVA amb un 21 per cent… va ser una puntilla total i, ho sent, premeditada. Va ser un càstig que no ens volen alçar i no sé per què. Però jo crec que a qui fan mal no és a nosaltres, sinó a la cultura i a la societat. Una societat com esta, democràtica, desenvolupada i oberta, sense cultura, sense teatre, és una societat pobre. I sí, la están empobrint. I ells també, perquè amb eixe 21 per cent l'únic que estan aconseguint és que vaja molta menys gent al teatre, i ells també recauden menys, per tant, no tenen justificació. Hala, ja ho he dit.
